Les gestions médiques sempre cansen: cues, passadissos, papers, preguntes, anar d’aquí cap allà, i sempre la incògnita de si el resultat serà favorable o no, encara que en aquest cas crec que tot anirà bé. Pero aquell matí de dijous estava ben cansada ,vaig decidir seure en un bar i bocabadar una estona mirant la gent que passa, intentar no pensar en res, només en si m’agraden les sabates del veí del costat o si aquella noieta porta els pantalons tan baixos que tan si valdría que no en portés, o que sé jo, la meva imaginació dona per molt, inventant històries de cadascú dels que passaven per davant; de sobte vaig recordar: si tinc una amiga que treballa al clínic, potser que la truqui a veure si pot venir a prendre un cafè i xarrem una estona. Pensat i fet. Truco i quina no va ser la nostra sorpresa que ella era davant meu penjada al mòvil contestant les meves preguntes. Les dues mirant-nos amb els mòvils a les orelles. Va seure amb mi, em va fer una mica de companyia, ens vam explicar novament històries de la nostra vida, cada vegada que ens trobem tenim noves coses que explicar-nos, vam xerrar i xerrar i com sempre ens va faltar temps,pero allò ja em va treure el gust agre dels passadissos del clínic intentant solucionar problemes de malalties familiars. Li agraeixo la companyia. Petons guapíssima i gràcies per la companyia.