Avui mentre ordenava la biblioteca, he trobat un retall de la revista El Temps, d’un 22 d’agost, no especifica l’any, però deu ser antic pel color del paper, ja comencen a groguejar les voreres del full, es un tros de conte, no diu que quin autor, jo crec que podria ser Pau Faner, no ho ser de cert, pero es tan bonic l’escrit que el transcric:

“…. quan-, grisa o blavenca acaba per ajuntar-se amb el cel i la beta de sorra blanca. La meva Lady i el meu Nelson caminant per la vorera, enrandada com el vestit de davall de la dama. Ambdós porten un capell com un formatge, però el de la dona és color de rosa i el del brau mariner és negre, com el seu ull de vellut. Voregen la mongeta, l’illa paradisíaca, la roca pelada, el que vulgueu. Troben els nudistes de Binigaus, i Nelson se’ls mira amb l’ullet de vidre. Dones magres, altes, joves, i homes musculosos, d’aquests que practiquen amb pesos. Lady Hamilton té un posat absent, com si de res no s’adonàs. Arriben, caminant damunt les ones, a Cala Galdana, vora Ferreries, on els ciutadellencs anaven a emborratxar-se per Sant Bartomeu i algun s’hi enamorava, a Macarella i Cala Turqueta, raconades flairoses de mar, on totes les faules són encara possibles i on l’arena és polsim de conquilles i perles d’aquest paradís.

Ja davalla la nit, amb el seu mantell de frescor, sedes i estrelles. La nit, damunt aquesta terra, és una dama. Alta, enravenada, de cabell enrevoltat en una trossa complicada, un com a caragol gegantí, tot fet d’espurnes i foc de sant Elm. El seu mantell és transparent, i deixa veure les bellumes dels estels, la seva carn blanca, com la lluna, trasllueix el seu pit gonflat, l’harmoniosa, silent, embriagadora abraçada de la nit. Nelson la mira, l’admira, i el seu ullet soliari riu, gairebé estràbic. ¡Quina bellesa, la nit mediterrània! Jo vaig despertar-me, una vegada, fa molts anys, al bell mig de la nit estrellada, sota la volta d’estrelles, sota el mantell finíssim i la mirada dolça de la dama de la nit. Fou un espectacle tan bell que mai no l’he poguet oblidar. Figureu-vos si era petit, si potser ho he imaginat. Però sortiu a la nit solitària, sentiu el vouverivou de les ones que mai no acaben de llepar la platja, si sou afortunats, també a vosaltres us abraçarà, us poseirà la meravellosa sensació.

El meu Lord i la meva Lady acaben de fer el seu camí, amb els peus descalços, per no malmetre tanta poesia. Per la cala d’es Talaier i l’arenal de Son Saura; per la cala de Son Vell i els platjals de Son Xoriguer; volten el cap de Mal Passar, com molts dels meus intrèpits mariners de novel.la, deixen enrere cala Blanca i Santandria i arriben a Ciutadella. Hi ha carrerons vells, a Ciutadella, on la dama i el navegant s’endinsen com en una carxofa de vidre. La seu, el palau del bisbe, tants de palaus i cases nobles, que no saben on acceptar el convit per anar a sopar amb l’elegància del seu posat i la seva categoria.

Jo els faig senyal que mirin amunt, a la cornisa ampla de davant l’església, on la nit els somriu, ja despullada, oferívola.”