AVUI SÒC ORGULLOSA DEL MEU TEMPS
I EM DOL DE MALVERSAR-LO.
NO FAIG RES, NO CUSO NI PLANXO.
VAIG DE PRESSA, PASSO I REPASSO
DEU COPS PER UN CARRER.
ESCRUTO LES MIRADES, PERDUDES DE TAN FIXES,
M’ATURO A LES BOTIGUES, VEIG LES MODES,
ELS COLORS VERDS I BLAUS.
M’OBSEDEIXEN ELS PINTORS ABSTRACTES
QUE PARLEN COM ELS MUTS.
EM MIRO LES MANS, LES MEVES I LES VOSTRES;
M’ACOSTO ADELERADA ALS QUIOSCS,
CERCO LLIBRES I NOMS. SOBRETOT NOMS¡
IGNORO LA PREMSA QUE BALADREJA MENTIDES
-SI LA VERITAT ÉS SEMPRE EVIDENT
I PURA COM UN PART¡
TINC PRESSA ,
ARRIBO AL MAR QUE EM PORTARÀ BEN LLUNY.
PERÒ ÉS FALS, ÉS FALS,
S’HAN ACABAT ELS MIRACLES.
RETORNO A CASA AMB PAS MÉS SEGUR,
A LA VIDA DIÀRIA.
MONTSERRAT ABELLÓ
(AL COR DE LES PARAULES)
DINS LA MAR 
Lídia, m’has fet emocionar amb aquest poema que he sentit mes d’una vegada recitat per la seva autora, soc una admiradora molt entusiasta de la Montserrat Abelló com poeta i com persona. Una abraçada molt gran, =;)
No conocia esta poeta, pero me gusta.No puedo entrar en tu espacio de live,no se si lo has dejado,veo que aqui has hecho cambios.Llega el otoño y muchas de nosotros estamos con esos cambios, a lo mejor tu tambien eres de una de ella.Abrazos
Hola Lídia,Qué contenta estic, què tot camini amb pas segur!!.Las meves llaminadures ja ho sé que tenen una mica de màgia, però aquestes roses blanques, plenes de tendresa i amor, del teu fill Carles, em fa l’efecte que fan prodigis!!I a més la poesia posa la perla per arrodonir-ho.Una abraçada molt forta!!
Uiiss que negre tot això, oom la Sol. No m’has dit res. Està bé, un nou toque, només falta que els teus pensaments no siguien del mateix color sino com aquestes roses, amb la blancor de l’amistad i la tendresa… de tú.Un peto i fins demà.