NO CREC EN TU, SENYOR,
PERÒ TINC TANTA NECESSITAT DE CREURE EN TU,
QUE SOVINT PARLO I T’IMPLORO COM SI EXISTISSIS.
TINC TANTA NECESSITAT DE TU, SENYOR,
I QUE SIGUIS, QUE ARRIBO A CREURE EN TU
-I PENSO CREURE EN TU QUAN NO CREC EN NINGÚ.
PERÒ DESPRÉS EM DESPERTO, O EM SEMBLA QUE EM DESPERTO,
I M’AVERGONYEIXO DE LA MEVA FEBLESA I ET DETESTO.
I PARLO CONTRA TU QUE NO ETS NINGÚ.
I PARLO MAL DE TU COM SI FOSSIS ALGÚ.
¿QUAN, SENYOR, ESTIC DESPERT, I QUAN SÓC ADORMIT?
¿QUAN ESTIC MÉS DESPERT I QUAN MÉS ADORMIT?
¿NO SERÀ TOT UN SON I, DESPERT I ADORMIT, SOMNI LA VIDA?
¿DESPERTARÉ ALGUN DIA D’AQUEST DOBLE SON I VIURÉ, LLUNY D’AQUÍ, LA VERITABLE VIDA, ON LA VETLLA I EL SON SIGUIN UNA MENTIDA?
NO CREC EN TU, SENYOR,
PERÒ SI ETS, NO PUC DONAR-TE
EL MILLOR DE MI
SI NO ÉS AIXÍ: SINÓ DIENT-TE QUE NO CREC EN TU.
QUINA FORMA D’AMOR MÉS ESTRANYA I MÉS DURA!
QUIN MAL EM FA NO PODER DIR-TE: CREC.
NO CREC EN TU, SENYOR, PERÒ SI ETS,
TREU-ME D’AQUEST ENGANY D’UNA VEGADA;
FES-ME VEURE BEN BÉ LA TEVA CARA!
NO EM VULGUIS MAL PEL MEU AMOR MESQUÍ.
FES QUE SENS FI, I SENSE PARAULES,
TOT EL MEU ÉSSER PUGUI DIR-TE:
ETS
Josep Palau i FabreParís, 14 de maig del 1950
ADÉU
AMB PARAULES TEVES: QUE VISQUIS LA VERITABLE VIDA
DINS LA MAR 