Sempre les he trobat precioses, n’he plantat arreu on hi havia ombre, als patis interiors de Sant Vicenç; al jardí del kalima, sota un arbre. Per mi sempre han estat les fulles dels col.legis de monges, i ves per on avui llegint la Vanguardia he descobert que es deian ASPIDRISTAS, un nom ben estranys. Sempre, però, seran les fulles del col.legi de monges, com podria recordar aspidrista, em sona a aspirina, i encara que aquestes fulles em proporcionen tranquil.litat, mai …. be potser hauria de buscar el perquè d’aquest nom. Pero això ho explicaré un altre dia, primer m’haig d’entretenir buscant-ho. Recordeu ….. aquelles peanes altes de fusta dins dels convents amb un test a sobre ple d’aquestes fulles, son tan d’abans.

La Bignonia, també en parlava el diari avui de la bignonia.La bignonia aquest nom es mes fàcil, em recorda l’àvia Teresa, el jardí de Lloret, ella ja velleta fotografiada davant d’una bignonia preciosa a la terrassa mirant a mar -si trobo la fotografia la penjo al blog-, la bignonia també em parla d’aquells temps de la meva infantesa, son plantes d’abans, no en sabiem els noms pero convivien amb nosaltres. De les mes boniques. Tan romàntica.

I bé, finalment, la Vanguardia també parla de les surfinas, encara que jo sempre els he dit petunies, un nom també suggerent, romantiques també, encara que avui el diari en parlava per l’oportunitat que ens donen de fer una jardinera dels colors de moda d’aquest 2009, any de la xampions, del Josep Guardiola, del Barça; sí suggeria de fer una jardinera de petunies blau-granes per estar al dia. No es mala idea, encara que les flors no hi entenen de futbol, pero potser ho provo i tot. Son tan agraïdes, i el Pep, ara tothom li diu Pep, ens te el cor robat, que igual ho provo.