Està clavada a la branca: sense coll. Encesa d’un vermell dolorós, quan l’aire s’atura i bufa, la vora dels pètals tremola. I a la nit, quan l’herba és freda i les serps beuen llet, a cada pètal tibant li surt una gota de sang negra: plana i dura com les llavors de síndria. Humida. És la malura. Val més no tocar-la. La malura crema la flor i a la malura la podreix un xàfec. Les lluernes, que són sàvies, encenen el fanalet. I miren.

Mercè Rodoreda