DINS LA MAR

LIBERTIN,Sección encuentros respuesta ref. 054.
BARCELONA, 28 DE FEBRERO DE 1968

QUERIDO AMIGO,

EL PASADO 20 DE FEBRERO LEÍ LA NOTA QUE INSERTASTE EN “LIBERTIN”, CREO POR LO QUE DE ELLA SE DESPRENDE QUE QUIZÁS PODRÍAMOS INTENTAR HACER ALGÚN EJERCICIO DE ACERCAMIENTO QUE NOS LLEVASE A CONOCER SECRETOS DE NUESTRA PROFUNDA Y MISTERIOSA SEXUALIDAD.

PASADAS LAS PRIMERAS URGENCIAS SEXUALES DE LA ADOLESCENCIA, EMPECÉ A CONSIDEERAR EL AMOR COMO LA MÁS OSADA DE LAS LECTURAS. LECTURAS LENTAS QUE PERMITEN RASTREAR CADA RINCÓN DEL CUERPO DESEADO COMO SI DE UN LIBRO DE POESÍA O UNA NOVELA DE INTRIGA SE TRATASE, ENCONTRAR RINCONES INEXPLORADOS, MIRADAS QUE INCITAN A UNA MUTUA COMPLICIDAD EN EL DESCUBRIMIENTO DE RECÓNDITOS LUGARES, QUIZÁS NUNCA EXPLORADOS NI ACARICIADOS POR ANTERIORES OTEADORES, QUE POR SUS URGENCIAS, NO TUVIERON TIEMPO PARA DELEITARSE EN LAS POSIBILIDADES DE LECTURAS OCULTAS, EN LOS PLIEGUES DE CUALQUIER RINCÓN DEL CUERPO DESEADO.

CREO QUE DE CONOCERNOS, PRIMERO EN LA INTIMIDAD DE ALGÚN JARDÍN, PODRÍAMOS IR DESGRANANDO LENTAMENTE LOS POEMAS QUE NUESTROS RESPECTIVOS CUERPOS PUEDEN OFRECERNOS, Y QUIZÁS UNA PROFUNDA COMPRENSIÓN DE NUESTRAS LECTURAS NOS LLEVARÍA A TRANSGRESIONES IMPENSABLES QUE SACIASEN NUESTRA ARDIENTE JUVENTUD.

EL PRÓXIMO MARTES, EN EL TERCER BANCO DE LA IZQUIERDA DEL PASEO QUE RODEA EL MUSGOSO ESTANQUE DE LOS JARDINES DE LA VILLA AMELIA, JUSTO DEBAJO DE UN CASTAÑO, TE ESTARÉ ESPERANDO. LLEVARÉ MI VESTIDO VERDE ESPERANZA, LO PREFIERO POR SU SUGERENTE COLOR. MI CABELLO ES NEGRO Y LACIO. MI PIEL ES CALIDA. MIS LABIOS CARNOSOS. MIS OJOS NEGROS. MIS PECHOS REDONDOS Y TURGENTES. ENTRE MIS MANOS, ENCIMA DE MI REGAZO REPOSARÁ EL LIBRO DE MILAN KUNDERA -“LA INSOPORTABLE LEVEDAD DEL SER”-; QUIZÁS FINJA ENTRETENERME HOJEÁNDOLO. TU PODRÁS JUGAR CON VENTAJA, AL PASAR POR ENFRENTE EMPEZARÁS YA A HOJEARME SIN QUE YO LO PERCIBA. SI TE PARECE ATRAYENTE LO QUE VES ENTRE LÍNEAS, TE SIENTAS A MI LADO Y ME COMENTAS: “EL COLOR DE TU VESTIDO ME SUGIERE EL PRELUDIO DE EXCITANTES LECTURAS”. YO SABRÉ QUE ERES TÚ Y SIN DECIR PALABRA EMPEZARÉ A HOJEARTE, TEN PACIENCIA, LO HARÉ LENTAMENTE, TE ESCUDRIÑARÉ EN SILENCIO. TU ARDIENTE JUVENTUD TENDRÁ QUE AGUARDAR.

SI NUESTRAS RESPECTIVAS PRELECTURAS NOS PARECEN PRELUDIOS DE SUGERENTES ENCUENTROS, PODEMOS CITARNOS, YA NO EN UN LUGAR PÚBLICO COMO ESTOS DELICIOSOS JARDINES, SINO EN OCULTOS Y CÁLIDOS RINCONES QUE NOS PERMITAN LEER O ESCRIBIR POEMAS EN LOS PLIEGUES MÁS RECÓNDITOS DE NUESTRA PIEL, QUE PODAMOS DESCUBRIR POESÍAS CON RIMAS INÉDITAS, ENCONTRAR DOBLECES ESCONDIDAS, LABERINTOS DONDE PERDERSE, CÁLIDAS OSCURIDADES, DESTROZAR TIMIDECES DE NUESTROS CUERPOS EXPECTANTES, Y UN LARGO ETCETÉRA DE INCITANTES POSIBILIDADES. y SI ESTIMULADOS POR NUESTRAS CARICIAS Y LA POESÍA DE NUESTROS SENTIDOS LLEGÁRAMOS, COMO SUGIERES EN LA Ref. o54, JUNTOS AL CIELO, QUIZÁS PODRÍAMOS APRENDER A RELEERNOS COMO HACEMOS CON ALGUNOS DE LOS LIBROS QUE CON CODICIA TENEMOS EN LAS ESTANTERÍAS DE NUESTRA BIBLIOTECA, Y NOS DUELE PRESTARLOS A ALGÚN AMIGO.

NO TE OLVIDES EL MARTES 28 A LAS TRES DE LA TARDE EN EL TERCER BANCO, DEBAJO EL CASTAÑO, A LA IZQUIERDA DEL ESTANQUE MUSGOSO Y LLENO DE NENÚFARES DE LOS JARDINES DE LA VILLA AMÉLIA.

LECTORA INCANSABLE,

PORQUE APRENDÍ A QUERERME
QUERENCIAS

A Juan Gelman

Porque aprendí a quererme puedo sangrar con tus heridas.

Claribel Alegría

http://amediavoz.com/alegria.htm#OTOÑO

Hoy he descubierto a Claribel Alegría, otros poemas:

“..Barajando recuerdos
me encontré con el tuyo. No dolía…”

Insomnio

Digo amor
y lacera mi cuerpo
el desamparo.

No puedo

No puedo conmigo
la tristeza
la arrastro hacia la vida
y se evapora.

CAN TONI CUCA

La vàreig conèixer el mes de setembre de l’any 74; profundes arrugues recorrien el seu cos, petxades del transcurs de la vida. Era asseguda en un banc davant del port. La seva mirada es perdia al fons de la badia. Vaig romandre una estona al seu costat. De sobte, em va dir: -Sempre estic a l’aguait, potser un dia la mar me’l retorni-. Després vaig saber que allò que la mar li havia de retornar, era el marit. Li deien Toni Cuca, segons ella, el millor pescador de la contrada. Vam establir una amable conversa. Em va oferir anar a casa seva per veure les nanses que el marit havia utilitzat per a la pesca de la llagosta.

Tot just vàreig entrar en aquella petita casa de parets encalades i porta pintada de color verd carruatge, vaig saber que algun dia compartiríem la vida. Des la finestra podria veure les blanques barques dels pescadors amarrades a les anelles, la blavor de la badia, l’illa de les Sargantanes i al fons, omnipresent, la muntanya del Toro, la més alta de l’illa.

Ella, na Juana, em va demanar de seure una estona a la vorera, al costat del portal. Vam fer petar la xerrada, però el que jo desitjava era entrar dins la casa, poder observar tots els seus racons. Feia tramuntana, la calç de les parets grinyolava, s’esmicolava deixant al terra petites motes de pols blanca. Cadascun d’aquells grinyols semblava pronunciar suaument el meu nom. Les parets em rebien, em reconeixien, sabien que al llarg de molts anys compartiríem alegries i tristeses.

Na Juana em va convidar a prendre un got d’aigua fresca, li vàreig agrair. Entràrem i quina no va ser la meva sorpresa quan al bell mig del passadís vaig veure un pou, n’aixecà la tapa de fusta per treure un poal d’aigua, era poc profund i en mirar al fons m’arribaren sons màgics; pareixia que em volguessin atreure. Na Juana m’explicà que aquella aigua curava la melangia, molt freqüent a l’illa. Tot aquell que es deixava envair per la melanconia, hi anava per emplenar un botil d’aigua. La calç continuava acrequilant-se. Llavors vaig demanar-li que em deixés seure una estona enfront del pou. Em portà la cadira mitjana de vimet que en Toni Cuca utilitzava per arranjar les xarxes malmeses. El cap em quedava just a l’alçada de la boca del pou. Ella es va excusar i se’n va anar a trastejar a la petita cuina del fons de la casa. Jo estava extasiada escoltant els sons de la calç que m’insinuaven històries de pobresa, de petites il.lusions, de l’alegria d’obsequiar als amics, de la bonhomia d’en Toni Cuca. De sobte, del fons del pou, sorgí un profund i suau xiuxiueig que, lentament, em va anar explicant tristes històries ofegades dins les seves aigües. Passí l’estona i vaig assabentar-me dels desamors del poble. Desamors oblidats dins del pou.

Na Juana va aparèixer amb una safata de pastissets de melicotó. Deliciosos. Juntes ens els vam anar menjant, cada mos era un gest d’amistat, els espetecs de la calç continuaven acompanyant la nostra conversa, quan de sobte em diguè: estic contenta la casa t’ha donaat la benvinguda.

Aquell estiu vam compartir silencis d’amistat. Cada tarda sèiem una estona, de primer a fora, al carrer, tot mirant el fons de la badia per si la mar li retornava un bocí d’aquell amor compartit al llarg dels anys; i després ella em feia seure una estona al costat del pou, em deia que les seves aigües i la calç de les parets s’havien d’amarar de la meva presencia, per tal que el dia que ella anés cap al fons de la badia per retrobar en Toni Cuca, no sentissin l’enyor. Al llarg d’aquesta estona ella em feia, com el primer dia, pastissets de melicotó i jo vaig agafar el costum de traslladar, en una petita llibreta, les hìstòries ofegades dins les aigües del pou que diàriament m’eren xiuxiuejades a cau d’orella.

L’any 76 na Joana va desaparèixer al fons de la badia, la seva filla, na Margarida em va telefonar demanant que anés a l’illa. Era urgent que entrés a la casa. Les aigües del pou, la calç de les parets gemegaven constantment. El poble no podia dormir.

Vaig agafar l’avió i sens perdre temps vaig anar al carrer de Gabriel Gelabert núm 8. La porta era oberta, de primer vaig seure una estona al costa del pou i poc a poc, les aigües i la calç van deixar de gemegar i suaument em murmurejaren les tendreses que al llarg de quaranta anys s’havien regalat en Toni Cuca i na Juana.

Sempre més vaig viure en aquell poblet de l’illa, permetia que els melangiosos vinguessin a beure aigua del pou, i cada tarda seia una estona a la porta de la casa mirant cap al fons de la badia per si les aigües em retornaven una engruna d’amistat i una mica de la bonhomia d’en Toni Cuca.

Mel.la (11.08.1997)

Hemos llegado ya a la gruta de nuestros descansos, y ardientemente besándonos, nos miramos con ojos tranquilos que se agrandan con la proximidad, siendo después el más suave de mis besos el que te hace caer dulcemente hacía atrás.

El habitante y su esperanza. Pablo Neruda

Dejo mis lagrimas amargas que silenciaban mis inquietudes; por más que les estoy agradecida.
Dejo una amistad, sólo una; inapropiada.
Dejo la mentida, aunque a veces és práctica.
Dejo el empingorotarme, cansa.
Dejo los recelos, agotan.
Dejo el embalaje de mis ilusiones, para que vuelen.
Dejo mis afiladas ironias, dolían.

Mel.la

TENDRES TIMIDESES D’AMOR

M Mediterrani blau,

A aigües onejants,

D danses enjogasades, delictes d’amor,

U urgències, nits estelades

I iridescències nocturnes, imatges inesborrables,

x xiuxiuetjos amagats,

O ofrenes ocultes

T Tendres timideses d’amor.

Barcelona, febrer 2002

Hola Margarida

com m’ha agradat trobar-me amb la gent que ens envoltava quan tu i jo teniem la juventut a les mans, he recordat, moments tan especials amb tu; sí, recordes, aquella tocada de guitarra al menjador de casa; i aquell juliol, quan encara no havia vingut el Francisco vam fer la festa de disfresses -com m’agradaria tenir-ne fotografies-, jo se que aquell dia vas ser feliç, en vam parlar tans cops, i tu deies: quan no hi ha els homes ho passem millor. Allò de la cotxera totes dues fent-nos les tontes, pero sabent tan be el que passava, era com un joc; i com no al principi de venir a Fornell, ens vas escollir perque la casa de la teva mare fos nostre, estavem frissosos per saber la teva decissió, vas fer cas al Jordi i vas preferir amics i bona gent -deies tu- que no pas …….. Sí Margarida vam tenir moments, bons i no tan bons, recordo els sopars, sense homes, tu, jo i la meva mare, que te la teva edat i us entenieu molt be. Tenies, tens, alguna cosa especial que atreia a la gent, el teu parlar, la teva senzilla elegancia, si n’eres d’elegant!. Vas saber ser amiga de la meva mare, li vas fer companyia.
Ara has passat a la llista dels meus estimats morts, si a tots, a tots els que jo estimo els hi he dedicat unes linees en una llibreta que tinc especial, i avui t’ha tocat a tu, pero sense ser-hi, bono potser si que hi eres, si jo crec que si, que hi eres, ens hem reunit unes quantes persones que t’apreciavem de veritat, no cal dir.ne els noms, hem fet una missa dedicada a tu i una mica a l’Angel (però entre tu i jo, sols una mica a l’Angel, perque l’anima de la casa, malgrat el que ell es pensés eres tu), tu ajudaves sempre que era necessari, …. en fi, ….. que sempre viuràs amb mi, el teu record viurà amb mi, el teu parlar, la teva persona, formes part de la meva vida, i mentre jo visqui viuràs, jo soc una mica tu, vaig aprende de tu. Petons i una abraçada ben forta. Ah, i aquells sopars que feiem sense l’Angel….com t’agradaven ¡¡¡¡¡¡¡¡¡