La nit del 27 de febrer la Laia dormia plàcidament quan de sobte a les cinc de la matinada un so, certament desagradable, la va despertar. Al llarg d’uns breus instants es va sentir neguitejada per un timbre llunyà que sonava amb insistència. Fent un esforç de voluntat es va aixecar i seguint el sorollós timbre del telèfon es va dirigir a la cuina.
– Digui’m? Era en Roger que neguitós li recordava que calia que es comencés a preparar, Havien d’agafar l’avió de dos quarts de nou per anar a Menorca.
– D’acord Roger. Bé, no oblidaré res. Sí, la maleta ja la vaig deixar enllestida ahir vespre. Solament m’haig de dutxar i prendre un tallat per aclarir-me el cap. D’acord, a dos quarts de vuit seré a l’aeroport, però ara solament són les cinc de la matinada. No pateixis. Adéu.
La Laia va penjar el telèfon empipada amb el Roger, era un plom, ella ja havia posat el despertador a dos quarts de set del matí, amb temps suficient per arribar tranquil.lament a l’aeroport. Va tornar cap al dormitori, va mirar descansadament la maleta feta i es va tornar a posar al llit. Li quedava encara una hora i mitja per dormisquejar. Es va abraçar al coixí de plomes i en pocs minuts va tornar a adormir-se. A dos quarts de set la radio-rellotge ja la despertaria.
Dormia relaxadament, quan de sobte va començar a sonar una dolça melodia. La Laia va pensar que ja devien ser dos quarts de set i que s’havia d’aixecar. El so d’aquell clarinet era dolç i suau, els violins de l’orquestra hi mantenien un harmònic diàleg. La Laia es va deixar endur pels sons d’aquell concert, pensant que era el presagi d’un dia meravellós, es deixava gronxar, mig adormida, mig desperta, ara pels violins, ara pel clarinet i una agradable serenor i pau l’embolcallava. Va anar passant l’estona, quan de sobte aquell timbre llunyà que al llarg de la nit ja l’havia desassossegat va sonar novament. La Laia es va tornar a sentir neguitosa. Faltaven trenta minuts per les vuit. Es va llevar d’un salt, va anar cap a la cuina i en despenjar el telèfon va dir:
– Sí Roger estic desperta, no pateixis, ara mateix vinc. En Roger estava molest. Ell era d’una puntualitat germànica.
– Laia, no crec que arribis a temps.
– Que sí, Roger, tu treu les targetes d’embarcament que ara mateix vinc. Truco a un taxi i a les vuit en punt ja sòc aquí.
– Laia, pensa que l’avió surt a dos quarts de nou.
La Laia va tornar al dormitori, la música de la ràdio-despertador ja no sonava, es va sentir satisfeta de tenir la maleta preparada des del dia anterior. Abans de telefonar al taxi prendria una dutxa ràpida. Va anar a buscar el compact del Concert per a clarinet i orquestra de Mozart i el va posar al compact-disc, per anar-lo escoltant mentre es dutxava.
En obrir l’aixeta de l’aigua calenta, el baf va emplenar el bany. Va deixar que l’aigua li llisqués per l’esquena, sempre li havia agradat. Amb mitja hora tenia temps de sobres, i en Roger ja tindria les targetes d’embarcament preparades. Solament hauria de pujar a l’avió.
Just en sortir de la dutxa, quan posava el peu dret a terra, va tornar a sonar el timbre del telèfon. la Laia va mirar el rellotge i va veure que passaven deu minuts de les vuit. Va anar cap a la cuina, es va mirar el telèfon:
– Roger, em sap greu, ves-te’n cap a Menorca, jo ja vindré amb l’avió de les vuit del capvespre. En Roger va penjar sense respondre.
La Laia pensà: S’ha enfadat. Va anar cap al dormitori, els sons del clarinet i dels violins, encara, dialogaven harmònicament. Es va posar al llit abradaçada al tou i esponjós coixí de plomes, i a poc a poc es tornà a dormir.
Lídia Sender
Pell i Ploma
DINS LA MAR 
