JOAN BARRIL

Demà serà el dia de més de mitja humanitat. Demà parlarem d’una causa. Una causa sens dubte important, perquè quan es dedica un dia a l’any a una causa és senyal que les coses no van bé per a la causa en qüestió. Demà parlarem de la dona, que és la millor manera de parlar de l’home. No de l’ésser humà, sinó de l’home i de la nostra capacitat innata de destruir allò que elles creen. Demà parlarem de la necessària igualtat del salari en funció de la mateixa feina. Demà serà el dia d’acabar amb les grans injustícies d’altres civilitzacions respecte de la nostra i no voldrem admetre que el dret al vot de la dona és una cosa summament recent. Demà serà el dia en què mirarem al nostre voltant a l’hora de dinar i veurem que gairebé tots són homes al restaurant i que els directors generals de la fira de torn porten tots pantalons i corbata. Demà serà un dia en què podrem analitzar si el got de la igualtat està mig ple o està mig buit. Demà hauria de ser el dia també en el qual tots els homes es preguntessin, amb sinceritat, què hauria estat de la seva vida si haguessin nascut dones.
Demà, quan l’alba encara no hagi trencat el cel, serà un bon moment per comprovar que la matinada és femenina. Es veuen a través de les finestres de les oficines les siluetes de senyores inclinades sobre la moqueta. El metro i els autobusos il.luminen amb la seva claredat celeste la cara adormida d’aquestes dones que demà, segurament sense saber-ho, haurien de celebrar el seu dia mundial. Una cosa és la força de treball i una altra el benestar del treball. Els homes es pensen que administren la força i les dones es veuen obligades a garantir el benestar. Dia Internacional de la Dona, es dirà el dia de demà. Però les nòmines són una base documental que indica que la injustícia no es basa en la submissió religiosa, sinó també en la salarial. Una llei d’igualtat ha estat qualificada pels empresaris com Cuevas com "un punyal de mort" al diàleg social. ¿Realment la igualtat salarial per la mateixa feina hauria de ser objecte del diàleg i no de l’evidència? "Un punyal de mort", pèssima expressió d’una lídia que fa molts segles que dura.
Continuo pensant en aquestes senyores anomenades eufemísticament "dones de la neteja". Si l’home mata i la dona crea, ¿deu ser veritat que l’home embruta i la dona neteja? ¿Deu ser potser que l’home conquista i la dona gaudeix? Aquest deu ser el problema ancestral de la segregació sorda dels gèneres. L’home arriba a on vol arribar perquè tres hores abans que conquisti l’oficina una dona li haurà posat les coses al seu lloc. Avui la dona s’ha hagut de masculinitzar per poder estar en el poder dels homes. Però l’home amb prou feines s’ha feminitzat per aprendre tot el que li quedaria per gaudir si renunciés a una mica de poder.
El poeta Luis García Montero també va pujar als autobusos de la llum celeste de la matinada i va veure les dones de la neteja física i moral:

"Que tengas un buen día

que la suerte te busque

 casa pequeña y ordenada

que la vida te trate dignamente"