NO CREC EN TU, SENYOR, PERÒ TINC TANTA NECESSITAT DE CREURE EN TU, QUE SOVINT PARLO I T’IMPLORO COM SI EXISTISSIS.

TINC TANTA NECESSITAT DE TU, SENYOR, I QUE SIGUIS, QUE ARRIBO A CREURE EN TU -I PENSO CREURE EN TU QUAN NO CREC EN NINGÚ.

PERÒ DESPRÉS EM DESPERTO, O EM SEMBLA QUE EM DESPERTO, I M’AVERGONYEIXO DE LA MEVA FEBLESA I ET DETESTO. I PARLO CONTRA TU QUE NO ETS NINGÚ. I PARLO MAL DE TU COM SI FOSSIS ALGÚ.

¿QUAN, SENYOR, ESTIC DESPERT, I QUAN SÓC ADORMIT?

¿QUAN ESTIC MÉS DESPERT I QUAN MÉS ADORMIT? ¿NO SERÀ TOT UN SON I, DESPERT I ADORMIT, SOMNI LA VIDA? ¿DESPERTARÉ ALGUN DIA D’AQUEST DOBLE SON I VIURÉ, LLUNY D’AQUÍ, LA VERITABLE VIDA, ON LA VETLLA I EL SON SIGUIN UNA MENTIDA?

NO CREC EN TU, SENYOR, PERÒ SI ETS, NO PUC DONAR-TE EL MILLOR DE MI SI NO ÉS AIXÍ: SINÓ DIENT-TE QUE NO CREC EN TU. QUINA FORMA D’AMOR MÉS ESTRANYA I MÉS DURA! QUIN MAL EM FA NO PODER DIR-TE: CREC.

NO CREC EN TU, SENYOR, PERÒ SI ETS, TREU-ME D’AQUEST ENGANY D’UNA VEGADA; FES-ME VEURE BEN BÉ LA TEVA CARA! NO EM VULGUIS MAL PEL MEU AMOR MESQUÍ. FES QUE SENS FI, I SENSE PARAULES, TOT EL MEU ÉSSER PUGUI DIR-TE: ETS

Josep Palau i Fabre
París, 14 de maig del 1950