dins la boira buscava un camí,
arbres glaçats
somnis trencats
l’angoixa m’ofegava
L.S.
| soniyahknies1993 en Eines ‹ DINS LA MAR — Wor… | |
| ana en ÀLEJANDRO | |
| ana maria pedraza fo… en DIARIOS INTIMOS | |
| odel en VEURE ÉS SENTIR | |
| Gloria en VEURE ÉS SENTIR |

segunda parteee….segunda parte….va….arráncate con unos sonetos…
Que maco nena… estàs feta una poetisa….La teva filla ja tiene el “deje” flamenco con el arráncate… eleeee…Jo de nou… la Glo.
Que ben trobada la imatge i la teva poesia. M’arriba l’angoixa.
é jo vaig sentir angoixa a Lleida i curiosament al mateix lloc que tu i amb la mateixa malaltia, era un bon amic meu…Isidre! un día, el vaig anar a visitar i em van dir q no podía ser i vaig inventar q era la seva novia i que no marxaría d'allà sense veurel i passar tota la tarde amb ell i per la ciutat! Ho vaig aconseguir! (tu em dius q soc valenta pero tb tinc una part de timidesa, aixi q a vegades no sé com ho faig, no faig jo!) Aquesta historia la sap ben poques persones…quan vaig topar amb la teva…semblava com un viatge al passat i em va fer bé, em va cuidar una ferida q sempre havía guardat per a mi! M'agradaría algun dia, parlart'en en viu!Graciès Lídia…una abraçada per temps dificils.Existeix la Coïncidència? ShanTamb