Us veig en una foto antiga:
éreu jove i bella
i dúieu el poeta, aleshores
infant, en braços.
L’escena era bonica
i amagava el déu salvatge:
divinitat a bastament venerada
per vós i la vostra nissaga.
El meu record d’aquella tarda
-d’aquella foto esgrogueïda-
us fa amb un bell capell i un avió
-de quan en deien aeroplà- de paisatge.
M’apreciàreu perquè jo l’estimava
i jo us volia per estimar-lo,
per fer més clares unes ombres
que m’enterbolien certes imatges.
També us hauria volgut salvar,
com a ell, de les grapes inevitables.
Volia tornar-vos al retrat on ell
era innocent i vós jove i mundana.
Tots dos desapareguéreu sense acomiadar-vos,
deixant-me només el record,
aquest caos on he de cercar, sola,
les persones per estimar-vos.
In memoriam Amàlia Soler
DINS LA MAR 
És un cant a l’enyorança!!…. Qué maca!!