Ah! com hauria estat bell d’haver crescut
sense aquest pes enorme a les espatlles,
sense aquesta gran nosa dins la boca,
en una casa blanca, vora mar,
amb les finestres sempre obertes.
Com hauria estat bell d’haver pogut
eixarcolar la terra, escriure versos,
conèixer gent, enamorar les noies,
amb els muscles lleugers
i les dents esmolades.
Ara no trobaríes
indecent o covard seure pels marges
a esperar la florida de les roses,
ni tindríem els ulls tan enrogits,
ni els llavis secs, ni aquesta veu ronca.
Ara no ens creixerien líquens al moll dels ossos,
si haguéssim pogut viure sense aquesta
gran nosa dins la boca,
sense aquest pes enorme a les espatlles.
DINS LA MAR 
Gran poeta en Miquel Martí i Pol!!… Molt ben triada aquesta poesia!!
Ara sí que m’he emocionat… el poema i la foto que la ilustra… vols dir que mereixo ser aquí?… Petonassos. Glòria
Mira la Gloria que maca , como degusta la isla…Saludos!
Lídia, si vas en cualquiera de los blogs de Bloguer a: ver todo mi perfil al lado de la foto, verás todos los blogs, es de fotos también. Pero ademas lo tienes en mi space de Magali, apartado fotografía. Petons.