Al llarg del dia, ni un sol dels seus habitants sortia de casa. La intensitat de la llum no els ho permetia. Les dones passaven els matins, assegudes en una cadira-mitjana, fent xarxes d’estridents colors per protegir les roses. Els homes asseguts al terra de l’entrada de les cases, repassaven, tranquil.lament, les xarxes que les abelles havien malmès. Ni les unes, ni els altres feien cap esforç, tot ho feien lentament. Al migdia prenien un gaspatxo ben fresc i després feien una llarga migdiada. Tots esperaven que arribés el capvespre. Llavors el sol s’amagava i la llum que els encegava al llarg de dia desapareixia i podien sortir de les cases.

Les dones primer anaven a regar el pati de les roses –el poble era conegut per la gran quantitat de mel de roses que produïen les diligents abelles d’aquella illa. Era una mel rosada. N’hi deien melrosat. Era coneguda arreu, i no solament per com n’era de gustosa sinó per les seves qualitats guaridores. Transformava l’ombrívola tristesa de la malenconia en sentiments d’enjogassat plaer de viure.

Els homes portaven les xarxes al pati de les roses. Les embolcallaven amorosament. Era important que les abelles trobessin un petit entrebanc abans d’arribar a la rosa desitjada, aquesta era la finalitat de la xarxa: dificultar lleugerament l’encontre entre l’abella i la rosa, ingredient imprescindible perquè aquella mel guaris la melangia.

Per pròpia experiencia els homes d’Ormel sabien que la mel d’un roser sense xarxa mai no esdevenia melrosat, ni tenia qualitats guaridores.

Después d’haver tingut cura de les roses, els homes anaven una estona a fer petar la xerrada sota el tamariu Africà, i les dones anaven a l’hort a buscar tomàquets i cogombres per preparar més gaspatxo per a l’endemà.

Els veïns d’Ormel tot ho compartien: el pati de les roses, l’hort, les alegries, les tristeses, el tamarell, els naixements, també els guanys de la producció de melrosat.

Aquests guanys eren ingressats en una caixa forta que tenia l’alcalde a la casa del poble. Tenien l’esperança d’aconseguir suficients diners per fer un viatge per anar a conèixer les neus del Jungfrau. Volien anar-hi, els havien dit que era la muntanya de les neus eternes. Necessitaven, però, que la producció de mel de roses anés en augment per a conseguir ingressos suficients per anar a la descoberta de la neu.
Diàriament, quan els homes feien petar la xerrada sota el tamarell, feien càbales sobre les diferents blavors que trobarien a les neus del Jungfrau. Les dones quan tenien una estona teixien i desteixien gruixuts jerseis per a resguardar-se del fred d’aquelles gèlides contrades.

Els homes i les dones d’Ormel estaven tan atrafegats fent xarxes, repassant-les, regant les roses, collint-les, fent petar la xerrada sota el tamarell, recol.lectant cogombres i tomàquets per als gaspatxos, comptant els guanys de la venda de melrosat, teixint i desteixint gruixuts jerseis de llana color verd esperança, fent càbales sobre el color de les neus eternes, i decidint on podrien instal.lar un nou pati per aconseguir una major producció de roses, que no es van adonar que ja feia anys i anys que en aquella illa no aterrava cap avió, i que les barcasses que podien apropar-los al continent havient desaparegut l’any de la tramuntanada.

Lídia S.