CLAUDIA
Res no serà igual sense tu, Clàudia. Jo mai no faig poesies, però ara fins m’agradaria fer-ne una de ben tòpica. Una que guanyés la flor natural, o l’englantina, i es digués tot just així, Clàudia. Jo no he tingut més que una germana i ara se n’ha anat pel camí llòbrec de la mort. Eres una gran germana, Clàudia; eres la més gran de les germanes que hi ha hagut mai. Eres “la germana”! Na Claudieta. Et faré perdurar per damunt dels temps i de les memòries, seràs eterna i tal com eres. Eres, Claudieta, la meva ombra, i ara m’he quedat sense ombra. Som com aquell vailet dels dibuixos per ensenyar idiomes que havia perdut la seva ombra o la hi havien canviada, no ho sé. Ara més que mai sé que la mort és una donzella hermosa, perquè la mort és la meva germana. Tenies un llit blau, quan érem petits, i hi havia un moix negre i un moix blanc que jugaven amb una corda, drets, com si fossin persones. Jo ja imaginava que els moixos caminaven, saltaven del capçal del llit i venien a contar-nos històries fantàstiques. El pare se’ls escoltava des del llindar, sense fer altra cosa que somriure, alt, serè, romàntic fins al moll dels ossos, i la mare rentava bugades i bugades de llençols, i cada llençol era un núvol i cada bugada un cel vermell com la sang. Un covo de sang vessada és la vida, ara ho sé. Jo no en trauré més que el joc de les imaginacions i les paraules, tu no en trauràs res, no n’has tret res, més que l’amor que pertot donaves. Jo et faré la novel.la de l’amor, si puc, puix que vas morir el dia dels enimorats. I si no puc, si el pols em tremola, si les llàgrimes m’entelen els ulls, que quedi clar que la intenció hi era i que jo també t’he estimat com a ningú.
DINS LA MAR 
Guauu! que maco, m’emocionat.
Quin text mes bonic, es preciós !!!=;)
Lidia, por cierto que me cuesta, pero me agrada el desafío de leerte.Un fuerte abrazo
Simplement…, una abraçada Lídia!