He copiat l’entrada de la Gloria després d’haver anat a sopar per desitjar-nos un bon estiu, es tan bonic tot el que diu que penso ho haig de tenir guardat en el meu blog, per als moments de desanim.
19 junio 2008
Lídia, la meva co-bloggera
Ens varem conèixer pels blogs de Live (abans Msn) i gràcies precissament a Menorca. Ella potser encara s’estima més aquesta illa que jo, ja que la vincula als seus records a l’infantesa dels seus fills, la millor època de les nostres vides, segurament. I amb aquella Menorca es queda. A ca seva, petxines, cargols i fins i tot arena de les platges menorquines, té guardada. Jo la convido però no sé si l’agradaria ara tenint aquells records.
No és el mateix dir que la Lidia és una gran dona que una dona gran.Na Lidia és sobretot una gran amiga. A més a més…Bona gent. Simpàtica, Educada, Generosa, Elegant (i no parlo de vestits).Tímida i descarada a la vegadaDivertida, Sensible i molt despistada (té tantes coses al cap…).Però el que tinc clar des de que la conec és, que sempre hi és. Per a mi, per a tothom. Tant se val que passin dies i setmanes que no ens veiem que quan ens trobem és com si ens haguessin vist el dia anterior, com si haguessim posat un punt i coma a la nostra conversa. Igual no ens fem cap petó que ens en fem quatre.L’altre dia per acomiadar-nos abans de vacances varem quedar per a fer un mos. Em va venir a buscar amb pintura i justament aquell dia havia acabat un dibuix. Un dibuix per a ella. Perquè el dibuix és ella. Quan em va regalar el llibre per a Sant Jordi la foto de la portada ens va recordar a les fotos que té de jove (més jove, perdó) i li vaig dir: Et dibuixaré. No sé si s’ho va creure o va pensar com pensem de tantes persones quan fan promeses o propòsits d’aquests: va!, però jo quan prometo una cosa, si està a la meva mà (mai millor dit), ho compleixo. I allà mal aparcades (com sempre, jajaja) li vaig donar el dibuix embolicat, i es va emocionar. No sé si es sembla gaire a la foto del llibre “Mal de piedras”, faig el puc o el que sé. Varem anar a una botiga a prop del Clínic que tu mateix esculls el paspartú i el marc i t’ho montes. Tinc ganes de veure-ho, canvia molt, passa de ser un tros de paper amb quatre ratlles, a ser un quadre. Clicar per veure més fotos
Després un sopar fluixet, que estem de bony any totes dues (amb postres dolços, això sí), moltes paraules, fotos i molts riures es varem acomiadar al carrer. La pell de la seva cara es suau i tota ella és pura tendresa. Fins aviat Lídia.*T’has fixa’t Lidia que no varem parlar gairebé res de les coses que ens fan patir? Només de resquitllada, sense amargura. Em sembla que ens estem començar a estimar un poc més a nosaltres mateixes, oi?**Era guapo el cambrer oi?
Dos petons, o quatre.
Publicat per Gloria a les 20:54 1 comentaris
Etiquetes: amics, Lidia, vacances
Lídia, la meva co-bloggera
Ens varem conèixer pels blogs de Live (abans Msn) i gràcies precissament a Menorca. Ella potser encara s’estima més aquesta illa que jo, ja que la vincula als seus records a l’infantesa dels seus fills, la millor època de les nostres vides, segurament. I amb aquella Menorca es queda. A ca seva, petxines, cargols i fins i tot arena de les platges menorquines, té guardada. Jo la convido però no sé si l’agradaria ara tenint aquells records.
No és el mateix dir que la Lidia és una gran dona que una dona gran.Na Lidia és sobretot una gran amiga. A més a més…Bona gent. Simpàtica, Educada, Generosa, Elegant (i no parlo de vestits).Tímida i descarada a la vegadaDivertida, Sensible i molt despistada (té tantes coses al cap…).Però el que tinc clar des de que la conec és, que sempre hi és. Per a mi, per a tothom. Tant se val que passin dies i setmanes que no ens veiem que quan ens trobem és com si ens haguessin vist el dia anterior, com si haguessim posat un punt i coma a la nostra conversa. Igual no ens fem cap petó que ens en fem quatre.L’altre dia per acomiadar-nos abans de vacances varem quedar per a fer un mos. Em va venir a buscar amb pintura i justament aquell dia havia acabat un dibuix. Un dibuix per a ella. Perquè el dibuix és ella. Quan em va regalar el llibre per a Sant Jordi la foto de la portada ens va recordar a les fotos que té de jove (més jove, perdó) i li vaig dir: Et dibuixaré. No sé si s’ho va creure o va pensar com pensem de tantes persones quan fan promeses o propòsits d’aquests: va!, però jo quan prometo una cosa, si està a la meva mà (mai millor dit), ho compleixo. I allà mal aparcades (com sempre, jajaja) li vaig donar el dibuix embolicat, i es va emocionar. No sé si es sembla gaire a la foto del llibre “Mal de piedras”, faig el puc o el que sé. Varem anar a una botiga a prop del Clínic que tu mateix esculls el paspartú i el marc i t’ho montes. Tinc ganes de veure-ho, canvia molt, passa de ser un tros de paper amb quatre ratlles, a ser un quadre. Clicar per veure més fotos
Després un sopar fluixet, que estem de bony any totes dues (amb postres dolços, això sí), moltes paraules, fotos i molts riures es varem acomiadar al carrer. La pell de la seva cara es suau i tota ella és pura tendresa. Fins aviat Lídia.*T’has fixa’t Lidia que no varem parlar gairebé res de les coses que ens fan patir? Només de resquitllada, sense amargura. Em sembla que ens estem començar a estimar un poc més a nosaltres mateixes, oi?**Era guapo el cambrer oi?
Dos petons, o quatre.
Publicat per Gloria a les 20:54 1 comentaris
Etiquetes: amics, Lidia, vacances
DINS LA MAR 
Conservau aquesta amistat!! Que tresors així no es troben cada dia!!Salut!
Hola Lídia. … promeses, propòsits amb bones intencions…veritat que és tot ple? Visc moments complicats, i abans de fer promeses que ni jo mateix em creueria, el millor que em pot passar es que començo un període de vacances la setmana que ve. Me´n vaig a Berlín, a fer coses d´alemanys, i a parlar amb l´internacional llenguatje dels signes, doncs per no saber, no rasco ni l´anglés. Me´n vaig tot sol, amb la càmere de fotos, un llibre, i el mòvil, i pocs euros, els justos per a que no tingui que travessar els pirineus de tornada, d´una puntada de peu al cul des de Deutschland. A veure si vec una froilan d´aquelles de cabells rossos, amb trenes donant voltes pel cap, baixeta, grassoneta i d´ulls blaus, i que digui que amb mi, botifarra i cervesa i a fer alemanyets. Ara que estic amb hores baixes, igual em quedo, i després de molt de temps, em torno a enamorar, que també em fa falta. Ja et contaré Lídia. I en lo de tenir una bona amiga, un bon amic, son tresors que em de cuidar i acaronar tot el que faci falta i més. Per sort disposo d´unes amistats que fa més de 35 anys que junts fem via. Ho dic amb orgull, que crec que és com s´ha de dir. Un petonet Lídia. M´agrades molt com a persona, i espero poder-te conèixer. I no creguis que porto molt plens els sarrons de coneixements. Soc un aprenent, i dur, d´avegades, molt dur de clepsa . Fins aviat.Jaume.
M’ha agradat trobar-vos a totes dues sopant i celebrant la vostra amistat!!Aprofito per a enviar-vos una forta abraçada i desitjar-vos que paseu unes bones vacances!!
Estáis muy guapas las dos. Me hubiera encantado compartirlo con vosotras, como el año pasado.Un beso.
Caram! DUES de bon any! hahhaaha, el humor en cualsevol lloc!Preciosa presentació…de dues complices! Bon dimenge a les dues!Shan