LA MORT DE WALTER BENJAMIN

Enlazar como: http://prensa.vlex.es/vid/51261752

Publicat dins de Sin categoría | Deixa un comentari

LA MORT DE WALTER BENJAMIN

La mort de Walter Benjamin
Els historiadors solen explicar les guerres com un enfrontament entre pobles, milícies i poders; però, en el fons, totes les guerres tenen com a protagonistes persones molt concretes, homes, dones i nens amb ànima, de carn i ossos, i els seus drames són allò que constitueix la ver…(mes)Enlazar como: http://prensa.vlex.es/vid/51261752

Publicat dins de Sin categoría | Deixa un comentari

ITACA

ÍTACA
Quan surts per fer el viatge cap a Ítaca, has de pregar que el camí sigui llarg, ple d’aventures, ple de coneixences. Els Lestrígons i els Cíclops, l’aïrat Posidó, no te n’esfereeixis: són coses que en el teu camí no trobaràs, no, mai, si el pensament se’t manté alt, si una emoció escollida et toca l’esperit i el cos alhora. Els Lestrígons i els Cíclops, el feroç Posidó, mai no serà que els topis si no els portes amb tu dins la teva ànima, si no és la teva ànima que els dreça davant teu.
Has de pregar que el camí sigui llarg. Que siguin moltes les matinades d’estiu que,amb quina delectança, amb quina joia! entraràs en un port que els teus ulls ignoraven; que et puguis aturar en mercats fenicis i comprar-hi les bones coses que s’hi exhibeixen, corals i nacres, marbres i banussos i delicats perfums de tota mena: tanta abundor com puguis de perfums delicats; que vagis a ciutats d’Egipte, a moltes, per aprendre i aprendre dels que saben.
Sempre tingues al cor la idea d’Ítaca. Has d’arribar-hi, és el teu destí. Però no forcis gens la travessia. És preferible que duri molts anys i que ja siguis vell quan fondegis a l’illa, ric de tot el que hauràs guanyat fent el camí, sense esperar que t’hagi de dar riqueses Ítaca.
Ítaca t’ha donat el bell viatge. Sense ella no hauries pas sortit cap a fer-lo. Res més no té que et pugui ja donar.
I si la trobes pobra, no és que Ítaca t’hagi enganyat. Savi com bé t’has fet, amb tanta experiència, ja hauràs pogut comprendre què volen dir les Ítaques.
Carles Riba. Kavafis

Publicat dins de Sin categoría | Deixa un comentari

cANÇÓ DE LA BELLA CONFIANÇA

CLEMENTINA ARDERIU
Cançó de la bella confiança

A l’amat he donades
totes les claus;
jo tinc totes les seves
i fem les paus

Però resta una cambra
al fons del fons
on entrar no podríem
ni breus segons.

Tantes forces ocultes,
tants pensament
allà dins son escàpols
a tots moments!

Bé seria debades
sotjar-hi un poc:
l’aldarull colpiriaç
més que no un roc.

Contentem-nos d’una ombra
o d’un ressò.
Que ell es dugui els seus comptes
com me’ls duc jo.

Publicat dins de Sin categoría | Deixa un comentari

ORMEL
Ormel
Les cases eren blanques.La llum emplenava tots els racons. Mar enllà, s’hi podia veure també reflectit el conjunt de petites cases d’Ormel. Semblava un poble cap per avall.
Al llarg del dia, ni un sol dels seus habitants sortia de casa. La intensitat de la llum no els ho permetia. Les dones passaven els matins, assegudes en una cadira-mitjana, fent xarxes d’estridents colors per protegir les roses. Els homes asseguts al terra de l’entrada de les cases, repassaven, tranquil.lament, les xarxes que les abelles havien malmès. Ni les unes, ni els altres feien cap esforç, tot ho feien lentament. Al migdia prenien un gaspatxo ben fresc i després feien una llarga migdiada. Tots esperaven que arribés el capvespre. Llavors el sol s’amagava i la llum que els encegava al llarg de dia desapareixia i podien sortir de les cases.
Les dones primer anaven a regar el pati de les roses –el poble era conegut per la gran quantitat de mel de roses que produïen les diligents abolles d’aquella illa. Era una mel rosada. N’hi deien melrosat. Era coneguda arreu, i no solament per com n’era de gustosa sinó per les seves qualitats guaridores. Transformava l’ombrívola tristesa de la malenconia en sentiments d’enjogassat plaer de viure.
Els homes portaven les xarxes al pati de les roses. Les embolcallaven amorosament. Era important que les abelles trobessin un petit entrebanc abans d’arribar a la rosa desitjada, aquesta era la finalitat de la xarxa: dificultar lleugerament l’encontre entre l’abella i la rosa, ingredient imprescindible perquè aquella mel guaris la melangia. Per pròpia experiencia els homes d’Ormel sabien que la mel d’un roser sense xarxa mai no esdevenia melrosat, ni tenia qualitats guaridores.
Después d’haver tingut cura de les roses, els homes anaven una estona a fer petar la xerrada sota el tamariu África, i les dones anaven a l’hort a buscar tomàquets i cogombres per preparar més gaspatxo per a l’endemà.
Els veïns d’Ormel tot ho compartien: el pati de les roses, l’hort, les alegries, les tristeses, el tamarell, els naixements, també els guanys de la producció de melrosat. Aquests guanys eren ingressats en una caixa forta que tenia l’alcalde a la casa del poble. Tenien l’esperança d’aconseguir suficients diners per fer un viatge per anar a conèixer les neus del Jungfrau. Volien anar-hi, els havien dit que era la muntanya de les neus eternes. Necessitaven, però, que la producció de mel de roses anés en augment pera conseguir ingressos suficients per anar a la descoberta de la neu.
Diàriament, quan els homes feien petar la xerrada sota el tamarell, feien càbales sobre les diferents blavors que trobarien a les neus del Jungfrau. Les dones quan tenien una estona teixien i desteixien gruixuts jerseis per a resguardar-se del fred d’aquelles gèlides contrades.
Els homes i les dones d’Ormel estaven tan atrafegats fent xarxes, repassant-les, regant les roses, collint-les, fent petar la xerrada sota el tamarell, recol.lectant cogombres i tomàquets per als gaspatxos, comptant els guanys de la venda de melrosat, teixint i desteixint gruixuts jerseis de llana color verd esperança, fent càbales sobre el color de les neus eternes, i decidint on podrien instal.lar un nou pati pera conseguir una major producció de roses, que no es van adonar que ja feia anys i anys que en aquella illa no aterrava cap avió, i que les barcasses que podien apropar-los al continent havient desaparegut l’anys de la tramuntanada.
Lídia S.

Publicat dins de Sin categoría | Deixa un comentari

http://menorca1947spain.spaces.live.com/blog/cns!D301748EA3D5480F!2853.trak

Publicat dins de Sin categoría | Deixa un comentari

Palau Fabra

CANT ESPIRITUAL

No crec en tu, Senyor, però tinc tanta necessitat de creure en tu, que sovint parlo i t’imploro com si existissis.Tinc tanta necessitat de tu, Senyor, i que siguis, que arribo a creure en tu –i penso creure en tu quan no crec en ningú.

Però després em desperto, o em sembla que em desperto, i m’avergonyeixo de la meva feblesa i et detesto. I parlo contra tu que no ets ningú. I parlo mal de tu com si fossis algú.

¿Quan, Senyor, estic despert, i quan sóc adormit?

¿Quan estic més despert i quan més adormit? ¿No serà tot un son i, despert i adormit, somni la vida? ¿Despertaré algun dia d’aquest doble son i viuré, lluny d’aquí, la veritable vida, on la vetlla i el son siguin una mentida?

No crec en tu, Senyor, però si ets, no puc donar-te el millor de mi si no és així: sinó dient-te que no crec en tu. Quina forma d’amor més estranya i més dura! Quin mal em fa no poder dir-te: crec.

No crec en tu, Senyor, però si ets, treu-me d’aquest engany d’una vegada; fes-me veure ben bé la teva cara! No em vulguis mal pel meu amor mesquí. Fes que sens fi, i sense paraules, tot el meu ésser pugui dir-te. Ets.

París, 14 de maig del 1950

Publicat dins de Sin categoría | Deixa un comentari

cccccc

F I N E S T R A
Vincleig d’una flor
pètals vermells
mediterrani blau

JOAN LUÍS
Xispa misteriosa d’una tarda
divuit anys
Desig

LA MUERTE
Flota la bondad
Muere un padre
La tristeza me impregna

PRIMER RECORD
Boira d’infantesa
Primer record
On ets?

Publicat dins de Sin categoría | Deixa un comentari

EPITEL.LIS TENDRÍSSIMS

LI SABRIA GREU QUE COMENÇÀS AQUESTA HISTÒRIA AMB PARAULES MANLLEVADES?
“Jo pos per testimoni les ganives” Carme Riera

L’onze de maig d’enguany pagarejava pels estrets carrers de Ciutadella, a la vitrina d’una llibreria em va cridar l’atenció un petit llibre, no vaig poder resistir la tentació i vàreig entrar a fullejar-lo. Era càlid, de tacte vellutat, els seus fulls convidaven a ser acaronats. Vaig demanar, a l’al.lota de darrera el mostrador, el preu del llibre. Amb mirada de complicitat em va dir que era un llibre sense preu.

– Doncs?, per què el teniu a l’aparador?

– Senyora, és un llibre que es regala, la sensibilitat dels seus fulls no permeten transaccions comercials. Qui el disitji se’l pot endur, això sí, hi ha una condició: cal comprometre’s a llegir-lo un capvespre de primavera, en una platja deserta. La mar ha d’estar encalmada. El lector o la lectora han d’estar nus damunt l’arena.

Senyora, em permet que li suggereixi Binimel.la. És una petita platja, just davant la Pregonda, quan el sol es pon és el moment més idoni per deixar-se emportar pels mots del llibre. Aquestes paraules l’al.lota me les va dir a cau d0rella, amb una vellutada i càlida veu que em produí un calfred que em va recórrer tot el cos.

– Senyora, em permet, és important que abans d’iniciar la lectura es banyi nua a les aigües de Binimel.la, que es deixi gronxar suaument pel balanceig de les ones, que la sal del mar amari cadascun dels poros de la seva pell. En sortir petites i daurades got- Senyora, em permet, és important que abans d’iniciar la lectura es banyi nua a les aigües de Binimel.la, que es deixi gronxar suaument pel balanceig de les ones, que la ses d’aigua regalimaran suaument pel seu cos, segueixi el seu relliscós recorregut, senti’l, és un regal del mar. Deixi´’s estremir pel seu pessigolleig. Miri els reflexos del sol sobre les fosques roques que envolten la platja. Estiri’s, potser boca-terrosa, sobre l’arena, permeti que la calor del seu cos es congongui amb la calidesa dels grans de sorra, i llavors quan se senti fosa amb la naturalesa més pregona de l’illa comenci a llegir el llibre. No corri. Comenci per la portada, blava com l’aigua del mar, llegeixi síl.laba a síl.laba el títol: E-PI-LIS TEN-DRÍS-SIMS.

Llegeixi, pensis arena, mar, horítzó. Vostè i el llbire entraran en plena comunió, seran un. En fullejar les seves págines dolces esgarrifances l’envairan. Els mots aniran acarician la seva pell de reflexos daurats. La sang li galopará dins les venes, sentirá amb intensitat els reclams de l’amor, suggerents veus vingudes de llavis carnosos l’envoltaran. Cossos atlètics sorgiran de lkes fosques aigües del mar i acaronaran la seva tíbia epidermis, coneixerà ignorades frisances, secrecions salobroses. Senyora, deixi’s sorprendre, és el que vol el llibre. Romangui nua sobre la fosca arena, esmicolament de fosques roques pel vaivé de les ones al llarg dels anys, dels segles. Secrets compartits. Valves rompudes. Restes d’escopinyes. Petxines de sang. Coloracions groguenques, vermelloses, negres.

Senyora, potser a hores d’ara l’envaeixi un lleu esgotament, no cedeixi, continuï engolint els mots del llibre. Permeti que els sus tendríssims epitelis romanguin amatents a noves sensacions. Deixi’s amarar per turbacions, per desitjos ignorats, per plaers absoluts.

Senyora segueixi el ritus de lka cerimónia. Llegeixi els mots -històries de tendreses insospitades, de jocs amagats. Permeti que els seus pits siguin acaronats pels suaus ratjos capvesprals. Moments de posta de sol. Mugrons erectes, sensibles a la suau marinada.

Senyora és important que segueixi nua sobre l’arena. Si fortes turbacions li esborronen els mots del llibre, prenguis novament un bany en les cristal.lines aigües de Binimel.la, relaxi’s sobre les ones, observi les profunditats rocoses, palpi la llafiscor de les aigües i una vegada les cèl.lules del seu cos se sentin novament disposades a rebre desconegudes sensacions, retorni sobre l’arena i reemprengui la lectura del llibre. Lectures tàctils.

Quan les lilors de l’horitzó comencin a desaparèixer i la foscor envaeixi les vibrants aigües del mar, vostè senyora descobrirà petits lliris de mar, blancs, de virtuts afrodisíaques, romandrà astorada de tanta bellesa. Les gavines amb les seves ales esteses seran portadores dels seus desitjos. Els faran arribar a indrets per vostè desconeguts, a epidermis amantents de cossos verges.

Senyora, llegeixi. Aprofiti les últimes i misterioses clarors del dia. Desfaci les lletres entre espasmes i gemecs. La claror de la lluna arribará. Llavors el llibre lliscará de les seves mans, les ones l’embolcallaran, les flors blanques i oloroses dels lliris de mar es tancaran, les gavines s’aixoplugaran en els progunds solcs de les roques i el llibre surará sobre les blanques ones i anirà seguint els camins que els estels li assenyalin i vostè senyora mai no oblidarà aquest capvespre d’amor. La història dels -“Epitelis tendríssims”.

Amb la respiració continguda vaig demanar a l’al.lota que m’embolcallés el llibre amb paper de seda lilós i em vàreig comprometre a seguir amatentment les instruccions.

L.S.

Publicat dins de Sin categoría | Deixa un comentari

Clementina Arderiu

CLEMENTINA ARDERIU

A L’AMAT HE DONADES
TOTES LES CLAUS;
JO TINC TOTES LES TEVES,
I FEM LES PAUS.
PERÒ RESTA UNA CAMBRA
AL FONS DEL FONS
ON ENTRAR NO PODRÍEM
NI BREUS SEGONS.
TANTES FORCES OCULTES,
TANTS PENSAMENTS
ALLÀ DINS SÓN ESCÀPOL A TOTS
MOMENTS!
BÉ SERIA DEBADES
SOTJAR-HI UN POC:
L’ALDARULL COLPIRIA
MÉS QUE NO UN ROC.
CONTENTEM-NOS D’UNA OMBRA
O D’UN RESSÓ.
QUE ELL ES DUGUI ELS SEUS COMPTES
COM ME’LS DUC JO.

Publicat dins de Sin categoría | Deixa un comentari