A les vuit de la nit agafem el barco amb gran esvalot per part dels nens -per a ells és festa major-. El primer que fem es anar a la cabina, llavors vénen les discussions. Qui dormirà a la llitera de dalt? Qui a la de baix? Qui tindrà l’ull de bou? … Un cop hem resolt, mes o menys, tots aquests petits entrebancs, deixem els paquets a la cabina i anem a coberta.

Es molt divertit veure com s’acomiada la gent. Els uns fan gestos amb els brassos; altres llencen paper higiènic als que són al moll; altres canten cançons d’adéu.

Un cop el barco s’ha fet a la mar, ha salpat, es qüestió de sopar una mica, generalment entrepans. Si tens la sort que faci una nit estelada, pots seure en algun racó fosc i mirar els estels; també es possible trobar algun grup de jovent que acompanyant-se d’una guitarra o flauta canten.

Convé anar a dormir aviat, per llevar-te de matinada i veure l’arribada a l’illa, es comença a distinguir a partir de les sis del matí. Els nens es lleven amb la il.lussió de veure algun dofí jugant amb l’escuma que deixa el barco en solcar el mar.

És molt bonic anar seguint tot el litoral de la part nord de l’illa. Es veuen els fars que hi ha en els caps, els arenals, penya-segats, petits illots….

Cap a les vuit del matí s’arriba a la boca del port de Maó, que és una llarga badia, i encara ens queda una altra diversió: veure arribar el “tècnic” amb la seva barqueta. És un home gran, alt, prim, amb gran agilitat. Des de coberta els mariners li tiren una escala de cordes, per la qual ell s’enfila al barco per dirigir les maniobres.

I després d’això hem de desembarcar i deixar-nos amanyagar per la gent que ens ve a rebre al port de Maó.

Lídia Sender 1977