Miri doctora cada tarda quan sec sota la xicaranda, ella em porta una engruna de desig, mai no ha deixat de fer-ho des que visc en aquest meravellós indret, fins i tot hi ha tardes que em xiuxiueja a cau d’orella dolces paraules d’amor, llavors un calfred recorre el meu cos. No tem la pluja ni el fred. És puntual a la cita; algun cop m’ha fet esperar una estona, però de segur que ho fa a posta; es una mica enjogassada, sap, i cregui que abans, quan ens vam conèixer era jo qui havia d’estar sempre amatent als seus capricis, però la seva actitud, doctora, va canviar aquell 27 de juny del 72. Erem a Ferragut prenen un dels primers banys de la temporada. L’aigua era freda. Record que em va fer patir d’allò mes, va entrar a l’aigua i hi va estar molta estona sense sortir-ne, be, fins i tot no ho va fer per propi peu, uns homes la van treure en braços, cregui que un fibló de gelosia va travessar el meu cor, però se la veia tan tranquil.la. Aquell dia i els que van seguir, fins que vaig venir a viure aquí amb vostè, va ser una mica malcarada, em va deixar de banda, no em venia a veure; però des que vaig començar a prendre la fresca sota la xicaranda, no ha deixat d’acompanyar-me ni un sol dia. Encara que de vegades porta una bata blanca que no l’afavoreix gens, i els seus ulls no són verds com abans, deu ser l’edat que tot ho destenyeix. De segur que jo tampoc estic igual. Doctora, fa temps que li vull demanar un favor, digui.li que es posi el vestit verd esperança  que duia el dia que ens vam conèixer al parc de la Vila Amèlia, potser a vostè n’hi faci de cas, jo li ho he demanat molts cops i mai no me n’ha fet. Cada dia ve vestida amb la bata blanca, la còfia i unes sabates blanques que no l’afavoreixen gens. Demani-li-ho, si us plau, doctora, de segur que a vostè n’hi fa de cas.

Lídia Sender
juliol 1997