EL LIBERTIN Ref. 054

Barcelona, 28 de febrero de 1968


Querido amigo,

El pasado 20 de febrero leí la nota que insertaste en “Libertin”, creo por lo que de ella se desprende que quizás podríamos intentar hacer algún ejercicio de acercamiento que nos llevase a conocer secretos de nuestra profunda y misteriosa sexualidad.

Pasadas las primeras urgencias sexuales de la adolescencia, empecé a considerar el amor como la más osada de las lecturas. Lecturas lentas que permiten rastrear cada rincón del cuerpo deseado como si de un libro de poesía o una novela de intriga se tratase, encontrar rincones inexplorados, miradas que incitan a una mutua complicidad en el descubrimiento de recónditos lugares, quizás nunca explorados ni acariciados por anteriores oteadores, que por sus urgencias no tuvieron tiempo para deleitarse en las posibilidades de lecturas ocultas en los pliegues de cualquier rincón del cuerpo deseado.

Creo que de conocernos, primero en la intimidad de algún jardín, podríamos ir desgranando lentamente los poemas que nuestros respectivos cuerpos pueden ofrecernos, y quizás una profunda comprensión de nuestras lecturas nos llevaría a transgresiones impensables que saciasen nuestra ardiente juventud.

El próximo martes, en el tercer banco de la izquierda del paseo que rodea el musgoso estanque de los jardines de la Villa Amelia, justo debajo de un castaño, te estaré esperando. Llevaré mi vestido verde esperanza, lo prefiero por su sugerente color. Mi cabello es negro y lacio. Mi piel es cálida. Mis labios carnosos. Mis ojos negros. Mis pechos redondos y turgentes. Entre mis manos, encima de mi regazo reposará el libro de Milan Kundera -“La insoportable levedad del ser”, quizás finja entretenerme hojeándolo. Tu podrás jugar con ventaja, al pasar por enfrente empezarás ya a hojearme sin que yo lo perciba. Si te parece atrayente lo que ves entre líneas, te sientas a mi lado y me comentas: “el color de tu vestido me sugiere el preludio de excitantes lecturas”. Yo sabré que eres tú y sin decir palabra empezaré a hojearte, ten paciencia, lo haré lentamente, te escudriñaré en silencio. Tu ardiente juventud tendrá que aguardar.

Si nuestras respectivas prelecturas nos parecen preludios de sugerentes encuentros, podemos citarnos, ya no en un lugar público como estos deliciosos jardines, sino en ocultos y cálidos rincones que nos permitan leer o escribir poemas en los pliegues más recónditos de nuestra piel, que podamos descubrir poesías con rimas inéditas, encontrar dobleces escondidas, laberintos donde perderse, cálidas oscuridades, destrozar timideces de nuestros cuerpos expectantes, y un largo etcétera de incitantes posibilidades. Y si estimulados por nuestras caricias y la poesía de nuestros sentidos llegáramos, como sugieres en la Ref. 054, juntos al cielo, quizás prodríamos aprender a releernos como hacemos con algunos de los libros que con codicia guardamos en las estanterías de nuestra biblioteca, y nos duele prestarlos a algún amigo.

No te olvides, el martes 28, a las tres de la tarde, en el banco, bajo el castaño, a la izquierda del estanque musgoso y lleno de nenúfares de los jardines de la Villa Amèlia.

Lectora incansable,



Lídia Sender 1/4/97

Publicat dins de Sin categoría | 2 comentaris

FRICANDÓ AMB CARRERETES

INGREDIENTS

per a sis persones:


vedella (tapa plana, cap de mort, etc. ) 1,800 Kg.
carreretes seques (cama-secs) 80 gr.
cebes 2
tomàquets madurs 5
farina 200 gr.
oli3 dl.
ametlles torrades 20 gr.
manat d’herbes: llorer, farigola, orenga
alls 3grans
carquinyolis 2
vi blanc 1 got
sal pebre

ELABORACIÓ

Deixeu els bolets en remull durant unes hores.
Talleula vedellaa bistecs petits, d’uns 40 gr. cada un.
Amaniu-los amb sali pebre, enfarineu-los i enrossiu-los amb oli ben calent. Reserveu-los en una cassola.
Amb l’oli restant sofregiu-hi les cebes i les pastanagues tallades a bocins mitjans; quan són ben sofregides afegiu-hi el manat d’herbes i els tomàquets a trossets. Deixeu-ho sofregir i espereu que es concentri. A continuació hi afegiu el vi blanc i deixeu reduir. b
Afegiu una cullerada de farina i ho barregeu tot bé. Després ho afegiu a la cassola amb la carn, ho cobriu amb aigua o brou i ho deixeu al foc fins que estigui quasi cuit.
Passeu la carn a una altra cassola. Coleu la salsa i poseu-la de nou sobre la carn.
Ho feu coure iho aneu escumant, a fi d’eliminar les impureses que vagi desprenent la salsa i els freixos que pugui tenir.
Escorreu els bolets, passeu-los lleugerament per la paella amb un rajolí d’oli i els tireu a la cassola, per tal que es vagin coent amb la vedella.
Feu una picada amb els alls, les ametlles i els carquinyolis.
Deixateu-la amb una mica de salsa i tireu-la a la cassola.
Tasteu el punt de sal, i ja teniu el fricandó a punt.
Nota: els cama-secs (dits també carreretes, carreroles, moxernons falsos, ets.) acostumen a tenir el peu molt dur; és millor treure’l i llençar-lo.
Aquest plat prové de la cuina francesa (i occitana), si bé la seva elaboració al país veí canvia substancialment. Al nostre país és un plat amb carta de naturalesa i molt popular.





Publicat dins de CUINA | 1 comentari

CASA DE SALUT

Miri doctora cada tarda quan sec sota la xicaranda, ella em porta una engruna de desig, mai no ha deixat de fer-ho des que visc en aquest meravellós indret, fins i tot hi ha tardes que em xiuxiueja a cau d’orella dolces paraules d’amor, llavors un calfred recorre el meu cos. No tem la pluja ni el fred. És puntual a la cita; algun cop m’ha fet esperar una estona, però de segur que ho fa a posta; es una mica enjogassada, sap, i cregui que abans, quan ens vam conèixer era jo qui havia d’estar sempre amatent als seus capricis, però la seva actitud, doctora, va canviar aquell 27 de juny del 72. Erem a Ferragut prenen un dels primers banys de la temporada. L’aigua era freda. Record que em va fer patir d’allò mes, va entrar a l’aigua i hi va estar molta estona sense sortir-ne, be, fins i tot no ho va fer per propi peu, uns homes la van treure en braços, cregui que un fibló de gelosia va travessar el meu cor, però se la veia tan tranquil.la. Aquell dia i els que van seguir, fins que vaig venir a viure aquí amb vostè, va ser una mica malcarada, em va deixar de banda, no em venia a veure; però des que vaig començar a prendre la fresca sota la xicaranda, no ha deixat d’acompanyar-me ni un sol dia. Encara que de vegades porta una bata blanca que no l’afavoreix gens, i els seus ulls no són verds com abans, deu ser l’edat que tot ho destenyeix. De segur que jo tampoc estic igual. Doctora, fa temps que li vull demanar un favor, digui.li que es posi el vestit verd esperança  que duia el dia que ens vam conèixer al parc de la Vila Amèlia, potser a vostè n’hi faci de cas, jo li ho he demanat molts cops i mai no me n’ha fet. Cada dia ve vestida amb la bata blanca, la còfia i unes sabates blanques que no l’afavoreixen gens. Demani-li-ho, si us plau, doctora, de segur que a vostè n’hi fa de cas.

Lídia Sender
juliol 1997

Publicat dins de conte, Lidia | 1 comentari

CAMÍ DE MAR

A les vuit de la nit agafem el barco amb gran esvalot per part dels nens -per a ells és festa major-. El primer que fem es anar a la cabina, llavors vénen les discussions. Qui dormirà a la llitera de dalt? Qui a la de baix? Qui tindrà l’ull de bou? … Un cop hem resolt, mes o menys, tots aquests petits entrebancs, deixem els paquets a la cabina i anem a coberta.

Es molt divertit veure com s’acomiada la gent. Els uns fan gestos amb els brassos; altres llencen paper higiènic als que són al moll; altres canten cançons d’adéu.

Un cop el barco s’ha fet a la mar, ha salpat, es qüestió de sopar una mica, generalment entrepans. Si tens la sort que faci una nit estelada, pots seure en algun racó fosc i mirar els estels; també es possible trobar algun grup de jovent que acompanyant-se d’una guitarra o flauta canten.

Convé anar a dormir aviat, per llevar-te de matinada i veure l’arribada a l’illa, es comença a distinguir a partir de les sis del matí. Els nens es lleven amb la il.lussió de veure algun dofí jugant amb l’escuma que deixa el barco en solcar el mar.

És molt bonic anar seguint tot el litoral de la part nord de l’illa. Es veuen els fars que hi ha en els caps, els arenals, penya-segats, petits illots….

Cap a les vuit del matí s’arriba a la boca del port de Maó, que és una llarga badia, i encara ens queda una altra diversió: veure arribar el “tècnic” amb la seva barqueta. És un home gran, alt, prim, amb gran agilitat. Des de coberta els mariners li tiren una escala de cordes, per la qual ell s’enfila al barco per dirigir les maniobres.

I després d’això hem de desembarcar i deixar-nos amanyagar per la gent que ens ve a rebre al port de Maó.

Lídia Sender 1977

Publicat dins de conte, MENORCA | Deixa un comentari

Tangos Among Friends – Daniel Barenboim

http://www.youtube.com/v/OgAJsvHGnko&hl=es_ES&fs=1

Publicat dins de Sin categoría | Deixa un comentari

Peònia

Amagada darrere les gelosies del jardí, la Peònia assisteix per primera vegada a la representació d’El pavelló de les peònies, una de les òperes xineses més famoses de tots els temps, però prohibida a les dones …….

Publicat dins de FOTOGRAFIA | Deixa un comentari

Manuel Martínez Buch (Manolo Buch)

Publicat dins de AMICS, Pintura F. | Deixa un comentari

Tocadiscos Königer

Publicat dins de Sin categoría | Deixa un comentari

T’estimo

Publicat dins de Pintura F. | Deixa un comentari

Joan Manuel Serrat. Fins que cal dir-se adeu

http://www.youtube.com/v/BYvQ8cUfQZw&hl=es_ES&fs=1

Publicat dins de Sin categoría | Deixa un comentari